(Des) Fent Penedès

Ja fa dies, en una de les caminades habituals pels camins de Gelida que ofereixen vistes sobre el terme de Sant Esteve Sesrovires, em va cridar l’atenció un moviment de terres que dia rere dia s’engrandia més i més. Segons he pogut llegir al web d’aquest ajuntament veí, respon a la construcció del polígon industrial de Can Margarit que “…ocupa una superfície de 64,5 ha, amb un sostre edificable de 325.000 m2. En aquests moments, és la nova àrea econòmica en desenvolupament més gran de Catalunya.

Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de practicar això que ara en diem enoturisme, just a la comarca on visc, l’Alt Penedès. Pot semblar un contrasentit parlar de fer turisme al mateix territori on un resideix. Si voleu, dieu-li descoberta del veïnat. Sigui com sigui, és una activitat que recomano.

Va ser arrel d’algunes d’aquestes visites que em va tornar al cap la frase aquesta d'”àrea econòmica en desenvolupament”. Als meus ulls es tracte d’un polígon industrial més, el model urbanístic del qual no el veig diferent en res dels nyaps que hem estat patint les darreres dècades. Un projecte que es presenta amb les mateixes infografies de sempre, i sense que expliqui quin és l’impacte visual sobre l’entorn, ni cop es mirarà de minimitzar-lo ni, evidentment, el que tindrà en quan a intensificació del trànsit, consum de recursos, impermeabilització del sòl, etc.

 Segons es llegeix al web de l’ajuntament, el gran avantatge és que el seu emplaçament és privilegiat per les comunicacions (l’accés a l’autopista és a l’entrada de Martorell i s’hi arriba per una carretera més que saturada!) i integrat al corredor Mediterrani. És a dir, que si hem de fer cas d’aquesta argumentació, el nostre futur pot ser quelcom equivalent a viure entre vies. Em penso que és allò de sempre de “el preu del futur”.

Torno a l’enoturisme. Visito un celler entre els molts que s’ho deixen tot per tirar endavant. M’ofereixen un tracte amable, alhora que em transmeten els neguits que envolten la seva aposta com a “àrea econòmica en desenvolupament“. Ningú en diu així en aquest cas, es clar. Es tracte de vinyes, de les quals deriva un paisatge estimat i conservat amb cura, sotmès a pràctiques de cultiu ecològic, i del que en resulten vins i Clàssic Penedès, en aquest cas. Tots productes de qualitat més que notable. Paral·lelament, a la casa atenen en perfecte anglès uns visitants alemanys, clarament encantats del paratge, de la visita i dels vins que tasten.

Just ara, quan prenen possessió els nous ajuntaments, penso que cal pujar a la muntanya i fer enoturisme i després de mirar des d’una mica amunt i des del costat de casa, demanar a aquestes persones que ocuparan els diferents càrrecs que ens expliquin cap on ens porten. No si val la paperassa de la campanya electoral. Estem parlant de projectes que, pel seu impacte, ja quasi només són reversibles en magnituds de temps geològics.

Quina és la mena d'”àrees econòmiques” que necessitem? Les que omplen el territori de polígons industrials ocupats per àrees logístiques amb llocs de treball de baixa qualificació i pitjors salaris? Les de les empreses del món del vi, suposadament dinamitzadores de l’economia de la comarca, que paguen als pagesos el quilo de raïm a 30 cèntims?

Aquest dies a molts lloc es capgiren els colors dels governs municipals però algú hauria d’explicar com és que durant aquests anys, amb independència del color polític, quasi arreu s’han fet les mateixes polítiques en relació al territori i al model econòmic. O potser no cal ni que ens ho expliquin. Potser per això un 40% dels electors no fan ús del seu dret de vot. No els recolzo, tot i saber que una part és conseqüència de la sembra de desencís i l’escepticisme. Però què es pot esperar d’un país on, per exemple, una entitat que agrupa municipis i elabora materials per donar suport als càrrecs electes publica un manual sota el títol Sóc regidor d’urbanisme, i ara què?*

No en dubto de la necessitat, però em penso que quan algú es presenta per ocupar un càrrec públic, ja ha de tenir clar quin és el projecte que defensa i com funcionen les coses. I les coses són més complicades que una llista de promeses i, per canviar-les, calen projectes, no manuals ni eslògans. I també, des de l’altre costat, cal exigir aquest projecte, sempre i quan tinguem clar que les alternatives polítiques són projectes de societat, no revelacions religioses basades en la fe. És per això que no hi ha una única solució als problemes, ni tampoc una única manera de generar llocs de treball i de possibilitar una vida amb dignitat.

* Si voleu consultar aquest i altres manuals del mateix estil, els trobareu en aquest enllaç.