Arxiu d'etiquetes: Gelida

(Des) Fent Penedès

Ja fa dies, en una de les caminades habituals pels camins de Gelida que ofereixen vistes sobre el terme de Sant Esteve Sesrovires, em va cridar l’atenció un moviment de terres que dia rere dia s’engrandia més i més. Segons he pogut llegir al web d’aquest ajuntament veí, respon a la construcció del polígon industrial de Can Margarit que “…ocupa una superfície de 64,5 ha, amb un sostre edificable de 325.000 m2. En aquests moments, és la nova àrea econòmica en desenvolupament més gran de Catalunya.

Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de practicar això que ara en diem enoturisme, just a la comarca on visc, l’Alt Penedès. Pot semblar un contrasentit parlar de fer turisme al mateix territori on un resideix. Si voleu, dieu-li descoberta del veïnat. Sigui com sigui, és una activitat que recomano.

Va ser arrel d’algunes d’aquestes visites que em va tornar al cap la frase aquesta d'”àrea econòmica en desenvolupament”. Als meus ulls es tracte d’un polígon industrial més, el model urbanístic del qual no el veig diferent en res dels nyaps que hem estat patint les darreres dècades. Un projecte que es presenta amb les mateixes infografies de sempre, i sense que expliqui quin és l’impacte visual sobre l’entorn, ni cop es mirarà de minimitzar-lo ni, evidentment, el que tindrà en quan a intensificació del trànsit, consum de recursos, impermeabilització del sòl, etc.

 Segons es llegeix al web de l’ajuntament, el gran avantatge és que el seu emplaçament és privilegiat per les comunicacions (l’accés a l’autopista és a l’entrada de Martorell i s’hi arriba per una carretera més que saturada!) i integrat al corredor Mediterrani. És a dir, que si hem de fer cas d’aquesta argumentació, el nostre futur pot ser quelcom equivalent a viure entre vies. Em penso que és allò de sempre de “el preu del futur”.

Torno a l’enoturisme. Visito un celler entre els molts que s’ho deixen tot per tirar endavant. M’ofereixen un tracte amable, alhora que em transmeten els neguits que envolten la seva aposta com a “àrea econòmica en desenvolupament“. Ningú en diu així en aquest cas, es clar. Es tracte de vinyes, de les quals deriva un paisatge estimat i conservat amb cura, sotmès a pràctiques de cultiu ecològic, i del que en resulten vins i Clàssic Penedès, en aquest cas. Tots productes de qualitat més que notable. Paral·lelament, a la casa atenen en perfecte anglès uns visitants alemanys, clarament encantats del paratge, de la visita i dels vins que tasten.

Just ara, quan prenen possessió els nous ajuntaments, penso que cal pujar a la muntanya i fer enoturisme i després de mirar des d’una mica amunt i des del costat de casa, demanar a aquestes persones que ocuparan els diferents càrrecs que ens expliquin cap on ens porten. No si val la paperassa de la campanya electoral. Estem parlant de projectes que, pel seu impacte, ja quasi només són reversibles en magnituds de temps geològics.

Quina és la mena d'”àrees econòmiques” que necessitem? Les que omplen el territori de polígons industrials ocupats per àrees logístiques amb llocs de treball de baixa qualificació i pitjors salaris? Les de les empreses del món del vi, suposadament dinamitzadores de l’economia de la comarca, que paguen als pagesos el quilo de raïm a 30 cèntims?

Aquest dies a molts lloc es capgiren els colors dels governs municipals però algú hauria d’explicar com és que durant aquests anys, amb independència del color polític, quasi arreu s’han fet les mateixes polítiques en relació al territori i al model econòmic. O potser no cal ni que ens ho expliquin. Potser per això un 40% dels electors no fan ús del seu dret de vot. No els recolzo, tot i saber que una part és conseqüència de la sembra de desencís i l’escepticisme. Però què es pot esperar d’un país on, per exemple, una entitat que agrupa municipis i elabora materials per donar suport als càrrecs electes publica un manual sota el títol Sóc regidor d’urbanisme, i ara què?*

No en dubto de la necessitat, però em penso que quan algú es presenta per ocupar un càrrec públic, ja ha de tenir clar quin és el projecte que defensa i com funcionen les coses. I les coses són més complicades que una llista de promeses i, per canviar-les, calen projectes, no manuals ni eslògans. I també, des de l’altre costat, cal exigir aquest projecte, sempre i quan tinguem clar que les alternatives polítiques són projectes de societat, no revelacions religioses basades en la fe. És per això que no hi ha una única solució als problemes, ni tampoc una única manera de generar llocs de treball i de possibilitar una vida amb dignitat.

* Si voleu consultar aquest i altres manuals del mateix estil, els trobareu en aquest enllaç.

Les esglésies romàniques de Gelida, Sant Llorenç d’Hortons i Masquefa

Denominació del projecte: Les esglésies romàniques de Gelida, Sant Llorenç d’Hortons i Masquefa
Investigador principal: Alfred Mauri
Altres investigadors participants:
Pablo del Fresno i Josep Socorregut

Període de realització: 2014

Finançament:
CEM, AACG i IRMU (IX Convocatòria d’ajuts per a projectes d’investigació o de difusió cultural de l’Institut Ramon Muntaner)

Sant Pere de Masquefa

Objectius:
L’abast de l’àmbit territorial d’aquest projecte respon a una unitat històrica que, en el primer cas, és fruit de la pertinença dels municipis de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons a l’antiga baronia de Gelida. Una unitat territorial que es va mantenir fins a mitjans del segle XIX, quan es va segregar el terme de Sant Llorenç d’Hortons. En el cas de Masquefa, la vinculació es remunta a l’època medieval, quan el senyor de Gelida va fer donació del castell de Masquefa al Monestir de Sant Cugat de Vallès, permutant-lo pel de Gelida. Els tres municipis actuals defineixen una unitat que en època medieval s’explica clarament per la seva disposició transversal a la vall de l’Anoia i que respon al procés d’expansió comtal.

Dins aquest territori es documenten diverses esglésies romàniques que, en el millor dels casos, han estat objecte d’estudis parcials.

  • Municipi de Gelida
    Església de Sant Pere del castell de Gelida
    Església de Sant Miquel (desapareguda)
    Església de Sant Salvador de la Calçada (desapareguda)
  • Municipi de Sant Llorenç d’Hortons
    Església de Sant Llorenç d’Hortons (obra romànica parcialment conservada)
    Església de Sant Joan Samora
  • Municipi de Masquefa
    Església de Sant Pere de Masquefa (o del Cementiri vell)

Aquest conjunt d’esglésies ha estat escassament estudiat, alhora que és molt poc conegut, malgrat que les seves característiques i situació el fan especialment interessant des del punt de vista de la recerca i de la divulgació i dinamització cultural.

Aquest dèficit pel que fa al coneixement històric i arqueològic, així com la seva escassa presència en les propostes de promoció del territori, han estat l’arrel del projecte de recerca.

D’acord amb aquest context, de forma general i pels edificis conservats total o parcialment, els objectius han estat:

  • Sistematitzar les referències històriques
  • Recopilar el material fotogràfic
  • Documentar la planta i alçats dels edificis objecte d’estudi
  • L’estudi sistemàtic i amb metodoloigia arqueològica de la seqüència constructiva dels edificis
  • Generar la planimetria de cada un del edificis doucmentant la seva seqüència constructiva
  • Elaborar models 3D en els casos que resulti explicatiu per la complexitat o parcialitat de les restes conservades
  • Disposar de materials que permetin desenvolupar una proposta de ruta romànica basada en aquests edificis

Gràcies Kant

Ningú ho podia ja qüestionar. La manifestació de l’11 de setembre, sota un eslògan clarament independentista malgrat que després els participants ho fossin en major o menor mesura, havia de ser un èxit clamorós. La manifestació ha actuat com un quall oferint una de les poques oportunitats d’expressar el descontent, irritació i desencís de la ciutadania davant d’una partitocràcia que cada dia sembla més propera al món extraterrestre, però que ens bombardeja des de l’espai amb mesures més mesurades segurament del que ens pensem, malgrat la desmesura, i valgui el joc de paraules.

Quan a la Comissió de l’11 de setembre de Gelida em van demanar que em fes càrrec del parlament un cop la baixada de torxes des del castell arribés a la plaça, al moment de posar-me a escriure em vaig recordar de seguida del debat de quan estudiava, i tants altres cops escoltat, de quina podia ser la utilitat de la Filosofia davant altres disciplines de caire, diuen, més científic com les Matemàtiques, la Química, l’Economia, etc. I em van venir a la memòria les paraules escrites per Immanuel Kant el 1784 i descobertes per mi el 1975: “La majoria dels homes, tot i que la natura els hagi alliberat de la conducció aliena, continuen amb gust sota ella al llarg de la vida, degut a la mandra o la covardia. Per això és molt fàcil als altres erigir-se en tutors. Si tinc un llibre que pensa per mi, un clergue que substitueix la meva consciència moral…, etc, no necessitaré del meu esforç. Només en poder pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre prendrà el meu lloc en una tasca tant incòmoda. Ja els tutors han tingut cura amablement de prendre sobre sí aquesta responsabilitat. Després d’haver atontat el bestiar domesticat… li han mostrat el risc que els amenaça si intenten marxar sols”. Per això serveix la filosofia, per pensar i definir i assentar les bases del desenvolupament humà, al que s’oposa l’anomenat pensament únic, que no és sinó adoctrinament. Negació precisament del pensament lliure.

Ve a tomb tot això per allò que en diuen “la pregunta del milió”: i ara, l’endemà de la manifestació, què? Certament el clam deixa clar que això que en diem Catalunya i Espanya té un encaix que grinyola molt, no pas d’ara, i que per la intel·ligència manifesta dels polítics de torn, que hem viscut amb exemples de tota mena, en línia amb declaracions recents com les de la senyora Cospedal, per no anar més enllà, ho fa encara amb més intensitat davant el dèficit democràtic que tots plegats posen de relleu. Però jo la pregunta, mentre dirimeixen a Madrid què fan amb nosaltres i nosaltres què fem amb Madrid, me l’he fet en clau de casa nostra: ara, aquí, què?

Especulació

Està cantat que l’actual legislatura no completarà ni de lluny el seu termini i tindrem eleccions avançades. I crec que hi ha una cosa per a la qual tenim plena autonomia i que és urgent de fer, que s’hauria d’haver fet abans de qualsevol nova convocatòria electoral, com és la llei electoral de Catalunya.

El País del diumenge dia 9 incloïa un article de César Molinas titulat: “Las élites extractivas. Una teoría de la clase política española” que crec que és una de les coses més lúcides que he llegit en els darrers temps sobre el tema, la crisi i el que hauria de ser el camí per sortir-ne. I té una cosa molt fotuda: que on diu “clase política española” s’inclouen sense cap mena de dubte els polítics de casa nostra. No he trobat ni un sol argument per pensar que hem estat capaços de fer de la política, o evitar que fessin de la política, una cosa diferent aquí que allà. I tal com proposa l’autor que cito, amb el que comparteixo plenament que la crisi econòmica és en realitat el símptoma d’una profunda i greu crisi política, hem d’atacar el problema per la seva arrel i això vol dir ni més ni menys que refundar els mecanismes de representació democràtica dels que ens hem dotat, començant pel sistema electoral. El fet que després de trenta anys encara no tinguem una llei electoral pròpia a Catalunya no fa més que reforçar l’argument de la unidad de España pel que fa a l’acció política i al funcionament dels partits polítics, que no critico com a tals, sinó en relació a la seva perversa instrumentalització per part del que encertadament es defineix en l’article com “elits extractives”.

Crec que si hi ha una manera de prestigiar la voluntat d’autogovern, aquesta és afrontant la necessitat d’avançar en la democràcia. I ara per ara, globalment, les úniques diferències que veig a l’hora d’afrontar la crisi, governant o des de l’oposició, és en l’idioma en el que s’expliquen les coses, quan s’expliquen. Com a ciutadans ens queda molt per aprendre, molt per pensar i molt per fer.

Per il·lustrar aquesta entrada he rememorat quelcom més que Kant. La imatge, que pot semblar referida a un estat de coses tant actual com el nostre, prové d’un article publicat al número 1 de la revista Geocrítica, el 1976! Potser així també veurem la utilitat de la Història.

Alfred Mauri