Ningú ho podia ja qüestionar. La manifestació de l’11 de setembre, sota un eslògan clarament independentista malgrat que després els participants ho fossin en major o menor mesura, havia de ser un èxit clamorós. La manifestació ha actuat com un quall oferint una de les poques oportunitats d’expressar el descontent, irritació i desencís de la ciutadania davant d’una partitocràcia que cada dia sembla més propera al món extraterrestre, però que ens bombardeja des de l’espai amb mesures més mesurades segurament del que ens pensem, malgrat la desmesura, i valgui el joc de paraules.

Quan a la Comissió de l’11 de setembre de Gelida em van demanar que em fes càrrec del parlament un cop la baixada de torxes des del castell arribés a la plaça, al moment de posar-me a escriure em vaig recordar de seguida del debat de quan estudiava, i tants altres cops escoltat, de quina podia ser la utilitat de la Filosofia davant altres disciplines de caire, diuen, més científic com les Matemàtiques, la Química, l’Economia, etc. I em van venir a la memòria les paraules escrites per Immanuel Kant el 1784 i descobertes per mi el 1975: “La majoria dels homes, tot i que la natura els hagi alliberat de la conducció aliena, continuen amb gust sota ella al llarg de la vida, degut a la mandra o la covardia. Per això és molt fàcil als altres erigir-se en tutors. Si tinc un llibre que pensa per mi, un clergue que substitueix la meva consciència moral…, etc, no necessitaré del meu esforç. Només en poder pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre prendrà el meu lloc en una tasca tant incòmoda. Ja els tutors han tingut cura amablement de prendre sobre sí aquesta responsabilitat. Després d’haver atontat el bestiar domesticat… li han mostrat el risc que els amenaça si intenten marxar sols”. Per això serveix la filosofia, per pensar i definir i assentar les bases del desenvolupament humà, al que s’oposa l’anomenat pensament únic, que no és sinó adoctrinament. Negació precisament del pensament lliure.

Ve a tomb tot això per allò que en diuen “la pregunta del milió”: i ara, l’endemà de la manifestació, què? Certament el clam deixa clar que això que en diem Catalunya i Espanya té un encaix que grinyola molt, no pas d’ara, i que per la intel·ligència manifesta dels polítics de torn, que hem viscut amb exemples de tota mena, en línia amb declaracions recents com les de la senyora Cospedal, per no anar més enllà, ho fa encara amb més intensitat davant el dèficit democràtic que tots plegats posen de relleu. Però jo la pregunta, mentre dirimeixen a Madrid què fan amb nosaltres i nosaltres què fem amb Madrid, me l’he fet en clau de casa nostra: ara, aquí, què?

Està cantat que l’actual legislatura no completarà ni de lluny el seu termini i tindrem eleccions avançades. I crec que hi ha una cosa per a la qual tenim plena autonomia i que és urgent de fer, que s’hauria d’haver fet abans de qualsevol nova convocatòria electoral, com és la llei electoral de Catalunya.

El País del diumenge dia 9 incloïa un article de César Molinas titulat: “Las élites extractivas. Una teoría de la clase política española” que crec que és una de les coses més lúcides que he llegit en els darrers temps sobre el tema, la crisi i el que hauria de ser el camí per sortir-ne. I té una cosa molt fotuda: que on diu “clase política española” s’inclouen sense cap mena de dubte els polítics de casa nostra. No he trobat ni un sol argument per pensar que hem estat capaços de fer de la política, o evitar que fessin de la política, una cosa diferent aquí que allà. I tal com proposa l’autor que cito, amb el que comparteixo plenament que la crisi econòmica és en realitat el símptoma d’una profunda i greu crisi política, hem d’atacar el problema per la seva arrel i això vol dir ni més ni menys que refundar els mecanismes de representació democràtica dels que ens hem dotat, començant pel sistema electoral. El fet que després de trenta anys encara no tinguem una llei electoral pròpia a Catalunya no fa més que reforçar l’argument de la unidad de España pel que fa a l’acció política i al funcionament dels partits polítics, que no critico com a tals, sinó en relació a la seva perversa instrumentalització per part del que encertadament es defineix en l’article com “elits extractives”.

Crec que si hi ha una manera de prestigiar la voluntat d’autogovern, aquesta és afrontant la necessitat d’avançar en la democràcia. I ara per ara, globalment, les úniques diferències que veig a l’hora d’afrontar la crisi, governant o des de l’oposició, és en l’idioma en el que s’expliquen les coses, quan s’expliquen. Com a ciutadans ens queda molt per aprendre, molt per pensar i molt per fer.

Per il·lustrar aquesta entrada he rememorat quelcom més que Kant. La imatge, que pot semblar referida a un estat de coses tant actual com el nostre, prové d’un article publicat al número 1 de la revista Geocrítica, el 1976! Potser així també veurem la utilitat de la Història.

Alfred Mauri