(Des) Fent Penedès

Ja fa dies, en una de les caminades habituals pels camins de Gelida que ofereixen vistes sobre el terme de Sant Esteve Sesrovires, em va cridar l’atenció un moviment de terres que dia rere dia s’engrandia més i més. Segons he pogut llegir al web d’aquest ajuntament veí, respon a la construcció del polígon industrial de Can Margarit que “…ocupa una superfície de 64,5 ha, amb un sostre edificable de 325.000 m2. En aquests moments, és la nova àrea econòmica en desenvolupament més gran de Catalunya.

Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de practicar això que ara en diem enoturisme, just a la comarca on visc, l’Alt Penedès. Pot semblar un contrasentit parlar de fer turisme al mateix territori on un resideix. Si voleu, dieu-li descoberta del veïnat. Sigui com sigui, és una activitat que recomano.

Va ser arrel d’algunes d’aquestes visites que em va tornar al cap la frase aquesta d'”àrea econòmica en desenvolupament”. Als meus ulls es tracte d’un polígon industrial més, el model urbanístic del qual no el veig diferent en res dels nyaps que hem estat patint les darreres dècades. Un projecte que es presenta amb les mateixes infografies de sempre, i sense que expliqui quin és l’impacte visual sobre l’entorn, ni cop es mirarà de minimitzar-lo ni, evidentment, el que tindrà en quan a intensificació del trànsit, consum de recursos, impermeabilització del sòl, etc.

 Segons es llegeix al web de l’ajuntament, el gran avantatge és que el seu emplaçament és privilegiat per les comunicacions (l’accés a l’autopista és a l’entrada de Martorell i s’hi arriba per una carretera més que saturada!) i integrat al corredor Mediterrani. És a dir, que si hem de fer cas d’aquesta argumentació, el nostre futur pot ser quelcom equivalent a viure entre vies. Em penso que és allò de sempre de “el preu del futur”.

Torno a l’enoturisme. Visito un celler entre els molts que s’ho deixen tot per tirar endavant. M’ofereixen un tracte amable, alhora que em transmeten els neguits que envolten la seva aposta com a “àrea econòmica en desenvolupament“. Ningú en diu així en aquest cas, es clar. Es tracte de vinyes, de les quals deriva un paisatge estimat i conservat amb cura, sotmès a pràctiques de cultiu ecològic, i del que en resulten vins i Clàssic Penedès, en aquest cas. Tots productes de qualitat més que notable. Paral·lelament, a la casa atenen en perfecte anglès uns visitants alemanys, clarament encantats del paratge, de la visita i dels vins que tasten.

Just ara, quan prenen possessió els nous ajuntaments, penso que cal pujar a la muntanya i fer enoturisme i després de mirar des d’una mica amunt i des del costat de casa, demanar a aquestes persones que ocuparan els diferents càrrecs que ens expliquin cap on ens porten. No si val la paperassa de la campanya electoral. Estem parlant de projectes que, pel seu impacte, ja quasi només són reversibles en magnituds de temps geològics.

Quina és la mena d'”àrees econòmiques” que necessitem? Les que omplen el territori de polígons industrials ocupats per àrees logístiques amb llocs de treball de baixa qualificació i pitjors salaris? Les de les empreses del món del vi, suposadament dinamitzadores de l’economia de la comarca, que paguen als pagesos el quilo de raïm a 30 cèntims?

Aquest dies a molts lloc es capgiren els colors dels governs municipals però algú hauria d’explicar com és que durant aquests anys, amb independència del color polític, quasi arreu s’han fet les mateixes polítiques en relació al territori i al model econòmic. O potser no cal ni que ens ho expliquin. Potser per això un 40% dels electors no fan ús del seu dret de vot. No els recolzo, tot i saber que una part és conseqüència de la sembra de desencís i l’escepticisme. Però què es pot esperar d’un país on, per exemple, una entitat que agrupa municipis i elabora materials per donar suport als càrrecs electes publica un manual sota el títol Sóc regidor d’urbanisme, i ara què?*

No en dubto de la necessitat, però em penso que quan algú es presenta per ocupar un càrrec públic, ja ha de tenir clar quin és el projecte que defensa i com funcionen les coses. I les coses són més complicades que una llista de promeses i, per canviar-les, calen projectes, no manuals ni eslògans. I també, des de l’altre costat, cal exigir aquest projecte, sempre i quan tinguem clar que les alternatives polítiques són projectes de societat, no revelacions religioses basades en la fe. És per això que no hi ha una única solució als problemes, ni tampoc una única manera de generar llocs de treball i de possibilitar una vida amb dignitat.

* Si voleu consultar aquest i altres manuals del mateix estil, els trobareu en aquest enllaç.

L’arxiver com a mediador

La irrupció dels documents electrònics ha induït sovint a la autopresentació dels arxivers com a mediadors o agents per a l’accés a la documentació i la informació.

Crec que aquesta consideració, sense ser incorrecta, no té la seva justificació en relació als documents electrònics ja que els arxivers han complert sempre aquesta funció i no ha estat en cap manera el document electrònic qui ha vingut a propiciar-la, sense que això signifiqui que no estiguem davant un moment crucial en què s’obren noves i interessants oportunitats.

lockers-94959_1280Però vincular l’aparició d’aquesta funció a la implantació del document electrònic porta fàcilment a considerar que les limitacions per accedir als arxius han estat i són conseqüència d’una actitud intrínseca dels professionals que, per fi, els documents electrònics haurien vingut a trencar. Més o menys, segons aquest argument, serien els documents electrònics els que haurien liquidat una tendència natural a l’opacitat. L’arribada de la modernització a una professió anquilosada!

Em sembla injust i imprecís, més enllà de possibles actituds personals anecdòtiques. Injust perquè si algú ha lluitat reiteradament en favor de l’accés als arxius i la informació, ha estat el col·lectiu professional. Imprecís en tant que l’atribució de responsabilitat als arxivers oculta la de qui la té en realitat.

No és tan preocupant en quina mesura l’arxiver ha transformat o ampliat la seva funció mediadora, que ho ha fet, com que institucions sota el mandat de càrrecs electes tendeixin a limitar i fins i tot impedir la consulta d’arxius.

Trobo a faltar, en canvi, en els nostres debats i formació, una referència més habitual al paper de l’arxiver com a mediador, però en relació a la producció dels documents en les organitzacions. Em sembla un camp fonamental per les implicacions que té en els processos d’implantació i administració dels sistemes de gestió de documents. És una competència necessària per a un bon exercici professional, més enllà de la capacitat de dissenyar circuits administratius, documents, quadres de classificació, esquemes de metadades … i de creació de normes i reglaments. Al cap i a la fi les organitzacions, i la ciutadania, són persones i és amb elles i per a elles que farem de mediadors.

Alfred Mauri
(Aquesta entrada ha estat publicada originàriament al blog Factor GDA)

Les esglésies romàniques de Gelida, Sant Llorenç d’Hortons i Masquefa

Denominació del projecte: Les esglésies romàniques de Gelida, Sant Llorenç d’Hortons i Masquefa
Investigador principal: Alfred Mauri
Altres investigadors participants:
Pablo del Fresno i Josep Socorregut

Període de realització: 2014

Finançament:
CEM, AACG i IRMU (IX Convocatòria d’ajuts per a projectes d’investigació o de difusió cultural de l’Institut Ramon Muntaner)

Sant Pere de Masquefa

Objectius:
L’abast de l’àmbit territorial d’aquest projecte respon a una unitat històrica que, en el primer cas, és fruit de la pertinença dels municipis de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons a l’antiga baronia de Gelida. Una unitat territorial que es va mantenir fins a mitjans del segle XIX, quan es va segregar el terme de Sant Llorenç d’Hortons. En el cas de Masquefa, la vinculació es remunta a l’època medieval, quan el senyor de Gelida va fer donació del castell de Masquefa al Monestir de Sant Cugat de Vallès, permutant-lo pel de Gelida. Els tres municipis actuals defineixen una unitat que en època medieval s’explica clarament per la seva disposició transversal a la vall de l’Anoia i que respon al procés d’expansió comtal.

Dins aquest territori es documenten diverses esglésies romàniques que, en el millor dels casos, han estat objecte d’estudis parcials.

  • Municipi de Gelida
    Església de Sant Pere del castell de Gelida
    Església de Sant Miquel (desapareguda)
    Església de Sant Salvador de la Calçada (desapareguda)
  • Municipi de Sant Llorenç d’Hortons
    Església de Sant Llorenç d’Hortons (obra romànica parcialment conservada)
    Església de Sant Joan Samora
  • Municipi de Masquefa
    Església de Sant Pere de Masquefa (o del Cementiri vell)

Aquest conjunt d’esglésies ha estat escassament estudiat, alhora que és molt poc conegut, malgrat que les seves característiques i situació el fan especialment interessant des del punt de vista de la recerca i de la divulgació i dinamització cultural.

Aquest dèficit pel que fa al coneixement històric i arqueològic, així com la seva escassa presència en les propostes de promoció del territori, han estat l’arrel del projecte de recerca.

D’acord amb aquest context, de forma general i pels edificis conservats total o parcialment, els objectius han estat:

  • Sistematitzar les referències històriques
  • Recopilar el material fotogràfic
  • Documentar la planta i alçats dels edificis objecte d’estudi
  • L’estudi sistemàtic i amb metodoloigia arqueològica de la seqüència constructiva dels edificis
  • Generar la planimetria de cada un del edificis doucmentant la seva seqüència constructiva
  • Elaborar models 3D en els casos que resulti explicatiu per la complexitat o parcialitat de les restes conservades
  • Disposar de materials que permetin desenvolupar una proposta de ruta romànica basada en aquests edificis

La gestió de l’arxiu

La consolidació de l’arxiu entès com a servei, superant la consideració de centre de custòdia de documents, porta associada la necessitat d’aplicar tècniques de gestió més enllà de les que es refereixen als documents amb els quals es tracta.

Avui ja no és suficient plantejar la gestió de l’arxiu com a servei donant compte de la seva activitat mitjançant una memòria anual. Es fa imprescindible incorporar instruments de gestió que connectin directament amb la presa de decisions, la gestió de recursos i la qualitat.

Per això cal avançar en la definició de processos i procediments que explicitin com es prenen les decisions, com es tradueixen pel que fa als recursos necessaris, com s’executen, quins són els costos econòmics, com s’avaluen els resultats assolits, amb quins indicadors i valors de referència.

gestion_del_archivo

Disposem per ara de dades fragmentàries i disperses, que per la seva utilitat han de ser recopilades en una primera fase, com a base per a un desenvolupament necessari d’instruments de referència al servei dels professionals de la gestió documental i arxius.

No obstant això, aquests instruments han de ser considerats no només en relació a les necessitats internes de gestió del servei, sinó també com un camí en la rendició de comptes en el sí de l’organització i davant els usuaris. També com la base imprescindible per a la planificació.

Si, per exemple, quan acceptem la donació d’un fons, no som capaços de valorar prèviament els costos i necessitats associades a la decisió, més enllà dels valors patrimonials, mal podem defensar la necessitat de recursos.

Pot semblar estranya la proposta, tenint en compte que el nombre d’arxius amb dotació unipersonal és molt àmplia encara avui. Però és precisament aquesta limitació de recursos la que la fa més necessària com a única forma de valorar i mostrar objectivament l’impacte de les tasques que es duen a terme, tant per gestionar les nostres responsabilitats, com davant d’aquells als quals hem de rendir comptes, com davant els que prendran decisions que afectaran el servei d’arxiu i amb els que caldrà negociar.

Alfred Mauri
(Aquesta entrada ha estat publicada originàriament al blog Factor GDA)

El Castellvell de Rosanes

MAURI, Alfred (2014): El Castellvell de Rosanes.
Centre d’Estudis Martorellencs. Martorell
60 pàgines. 21,59 X 27,94 cm.
ISBN: 978-84-617-1937-2

CobertaA_QR-6

El Castellvell de Rosanes, conegut també com a castell de Sant Jaume, va ser en època medieval la capçalera de la baronia que pren el mateix nom que la fortificació i que incloïa els territoris dels actuals municipis de Castellví de Rosanes, Abrera, Castellbisbal, Martorell, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires.

Malgrat la seva importància històrica i la rellevància monumental, a dia d’avui el seu estat d’abandonament és absolut i mai s’hi han dut a terme intervencions de consolidació i preservació, ni d’excavació arqueològica sistemàtica. Tot i això, sí que ha merescut atenció pel que fa a la recerca documental i també, parcialment, a l’estudi de la seva estructura, sense que es disposi, però, de cap monografia que aplegui els resultats dels diversos estudis i articles publicats que hi fan referència.

D’entre aquests treballs destaca, sense cap mena de dubte, l’elaborat per Bonaventura Pedemonte i publicat el 1929 sota el títol Notes per a la Història de la Baronia de Castellvell de Rosanes. Encara avui és de cita obligada en qualsevol estudi històric referit als municipis que en van formar part.

No obstant, el treball de Pedemonte no constitueix una monografia sobre el Castellvell de Rosanes, sinó sobre la baronia. Els treballs que se centren de forma més concreta en la fortificació, ja sigui en relació a l’estudi d’aspectes puntuals o del conjunt, són molt posteriors. Per altra banda, el fet que es trobin majoritàriament en publicacions especialitzades limita el seu coneixement a àmbits més propers a la recerca.

Entre els anys 2008 i 2009, comptant amb el suport del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i del Centre d’Estudis Martorellencs, vam tenir ocasió de desenvolupar un projecte de recerca centrat en l’estudi de les tècniques constructives i seqüència estratigràfica de les estructures arquitectòniques de les fortificacions medievals de la baronia de Castellvell de Rosanes. Les visites al Castellvell de Rosanes van actuar com a senyal d’alarma respecte de l’abandonament del conjunt i de la progressió del procés de degradació, alhora que es feia palesa la necessitat d’integrar en una única publicació els resultats dels diversos treballs i estudis existents.

Aquest és el propòsit d’aquesta monografia: integrar la informació disponible i contrastar-la i interpretar-la d’acord amb l’estat actual de la investigació històrica i arqueològica, tot mantenint un registre rigorós però alhora, amb un enfocament orientat al lector no especialitzat.

Es pot adquirir en format imprès a la Llibreria virtual del CEM o en format electrònic a través de Google play.

 

Santa Margarida. Jaciment arqueològic

MAURI, Alfred (2014): Santa Margarida, jaciment arqueològic.
Centre d’Estudis Martorellencs. Martorell
32 pàgines. 14,8 X 21 cm.

Portada
L’església de Santa Margarida, als afores de Martorell, acull un extens jaciment arqueològic que ens permet un recorregut per la història d’aquest indret al llarg de més de 1.500 anys. Des de 1972 el jaciment ha estat objecte, primer, de treballs de recuperació i, des de 1981, d’excavacions arqueològiques que conjuntament amb els estudis en arxius, ens han permès endinsar-nos en un període històric sovint massa desconegut i considerat com a fosc. Amb aquesta guia ens proposem trencar aquesta visió, a la llum dels resultats de la recerca.
Es pot adquirir en format imprès a la Llibreria virtual del CEM o en format electrònic a través de Google play.

An Integrated Implementation of Written and Material Sources – Conceptual Challenge and Technological Resources

MAURI, Alfred; TRAVÉ, Esther; FRESNO, Pablo del (2012): “An Integrated Implementation of Written and Material Sources – Conceptual Challenge and Technological Resources”, dins OLLICH, Imma (Ed): Archaeology, New Approaches in Theory and Techniques.  InTech. Rijeka, Croatia. P 41-64
ISBN: 978-953-51-0590-9

Intech_01

 

 

 

 

 

 

Consultable en línia des d’aquest enllaç

 

CEM: experiències de noves tecnologies al servei de la difusió del patrimoni

FARRENY, Montserrat; MAURI, Alfred; NAVARRO, Rosario (2012): “Centre d’Estudis Martorellencs: experiències de
noves tecnologies al servei de la difusió del patrimoni”, dins
Patrimoni, història local i didàctica. Homenatge a Jaume
Codina. Actes de les VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat. Consell Comarcal del Baix Llobregat. Sant Feliu de Llobregat. P 509-518.
ISBN: 978-84-938801-6-3

(Enllaç a la publicació)

Gràcies Kant

Ningú ho podia ja qüestionar. La manifestació de l’11 de setembre, sota un eslògan clarament independentista malgrat que després els participants ho fossin en major o menor mesura, havia de ser un èxit clamorós. La manifestació ha actuat com un quall oferint una de les poques oportunitats d’expressar el descontent, irritació i desencís de la ciutadania davant d’una partitocràcia que cada dia sembla més propera al món extraterrestre, però que ens bombardeja des de l’espai amb mesures més mesurades segurament del que ens pensem, malgrat la desmesura, i valgui el joc de paraules.

Quan a la Comissió de l’11 de setembre de Gelida em van demanar que em fes càrrec del parlament un cop la baixada de torxes des del castell arribés a la plaça, al moment de posar-me a escriure em vaig recordar de seguida del debat de quan estudiava, i tants altres cops escoltat, de quina podia ser la utilitat de la Filosofia davant altres disciplines de caire, diuen, més científic com les Matemàtiques, la Química, l’Economia, etc. I em van venir a la memòria les paraules escrites per Immanuel Kant el 1784 i descobertes per mi el 1975: “La majoria dels homes, tot i que la natura els hagi alliberat de la conducció aliena, continuen amb gust sota ella al llarg de la vida, degut a la mandra o la covardia. Per això és molt fàcil als altres erigir-se en tutors. Si tinc un llibre que pensa per mi, un clergue que substitueix la meva consciència moral…, etc, no necessitaré del meu esforç. Només en poder pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre prendrà el meu lloc en una tasca tant incòmoda. Ja els tutors han tingut cura amablement de prendre sobre sí aquesta responsabilitat. Després d’haver atontat el bestiar domesticat… li han mostrat el risc que els amenaça si intenten marxar sols”. Per això serveix la filosofia, per pensar i definir i assentar les bases del desenvolupament humà, al que s’oposa l’anomenat pensament únic, que no és sinó adoctrinament. Negació precisament del pensament lliure.

Ve a tomb tot això per allò que en diuen “la pregunta del milió”: i ara, l’endemà de la manifestació, què? Certament el clam deixa clar que això que en diem Catalunya i Espanya té un encaix que grinyola molt, no pas d’ara, i que per la intel·ligència manifesta dels polítics de torn, que hem viscut amb exemples de tota mena, en línia amb declaracions recents com les de la senyora Cospedal, per no anar més enllà, ho fa encara amb més intensitat davant el dèficit democràtic que tots plegats posen de relleu. Però jo la pregunta, mentre dirimeixen a Madrid què fan amb nosaltres i nosaltres què fem amb Madrid, me l’he fet en clau de casa nostra: ara, aquí, què?

Especulació

Està cantat que l’actual legislatura no completarà ni de lluny el seu termini i tindrem eleccions avançades. I crec que hi ha una cosa per a la qual tenim plena autonomia i que és urgent de fer, que s’hauria d’haver fet abans de qualsevol nova convocatòria electoral, com és la llei electoral de Catalunya.

El País del diumenge dia 9 incloïa un article de César Molinas titulat: “Las élites extractivas. Una teoría de la clase política española” que crec que és una de les coses més lúcides que he llegit en els darrers temps sobre el tema, la crisi i el que hauria de ser el camí per sortir-ne. I té una cosa molt fotuda: que on diu “clase política española” s’inclouen sense cap mena de dubte els polítics de casa nostra. No he trobat ni un sol argument per pensar que hem estat capaços de fer de la política, o evitar que fessin de la política, una cosa diferent aquí que allà. I tal com proposa l’autor que cito, amb el que comparteixo plenament que la crisi econòmica és en realitat el símptoma d’una profunda i greu crisi política, hem d’atacar el problema per la seva arrel i això vol dir ni més ni menys que refundar els mecanismes de representació democràtica dels que ens hem dotat, començant pel sistema electoral. El fet que després de trenta anys encara no tinguem una llei electoral pròpia a Catalunya no fa més que reforçar l’argument de la unidad de España pel que fa a l’acció política i al funcionament dels partits polítics, que no critico com a tals, sinó en relació a la seva perversa instrumentalització per part del que encertadament es defineix en l’article com “elits extractives”.

Crec que si hi ha una manera de prestigiar la voluntat d’autogovern, aquesta és afrontant la necessitat d’avançar en la democràcia. I ara per ara, globalment, les úniques diferències que veig a l’hora d’afrontar la crisi, governant o des de l’oposició, és en l’idioma en el que s’expliquen les coses, quan s’expliquen. Com a ciutadans ens queda molt per aprendre, molt per pensar i molt per fer.

Per il·lustrar aquesta entrada he rememorat quelcom més que Kant. La imatge, que pot semblar referida a un estat de coses tant actual com el nostre, prové d’un article publicat al número 1 de la revista Geocrítica, el 1976! Potser així també veurem la utilitat de la Història.

Alfred Mauri